«El mar ho és tot! Cobreix set dècimes parts del globus terrestre. El seu alè és pur i saludable. És l’immens desert on l’home mai no està sol, perquè sent la vida tremolar al seu costat. El mar només és el vehicle d’una existència sobrenatural i prodigiosa; només és moviment i amor; és l’infinit vivent (…)»
Jules Verne, 20.000 llegües de viatge submarí. __
L’infinit vivent. Aquí a Alónnisos, a bord de l’expedició a Grècia, ho veig a tot arreu, amb els meus propis ulls o a través de la lent única de la meva càmera. Aquí, els tons blaus ondulen al port, els gats vaguen pels carrerons amb gana de carícies i els corbs marins corren per la platja. L’infinit vivent es materialitza a totes les escales.
A Curiosity, mediadora científica de Kelly Godard, hi ha aquest plàncton animal que bull sota els ulls brillants d’uns nens grecs. Van venir a un taller d’Aigua Viva per descobrir aquests estranys organismes i el paper clau que tenen en els ecosistemes. I el que els encanta és observar-los al microscopi.
Projectat a la pantalla de l’aula, els nens petits descobreixen el plàncton en directe. Després s’endinsen en la diminuta larva de cranc, el fitoplàncton molt cridaner o fins i tot l’estrany copèpode, que gira com una petita ballarina d’antenes. L’infinit vivent és molt present aquell dia en la seva mirada naturalista, insaciable de curiositat davant del que descobreixen. Sota el seu aire de senzill taller de mediació, aquí a Alonissos, és tot un patrimoni que es transmet als més petits. I, quan en Dimitri, de 7 anys, salta als meus braços i em diu “gràcies, t’estimo” , admeto que el meu cor es fon. La transmissió de la curiositat científica en aquests nens petits d’aquí no és només una qüestió de transmissió de coneixements: és una transmissió d’emocions. Aquest infinit vivent també és present en una forma més grassoneta amb uns ulls negres profunds: el monjo mediterrani. Una espècie caçada durant molt de temps a les platges, ara prostrada en coves fosques, s’ha convertit en la mascota de la protecció col·lectiva després d’haver fregat l’extinció. A les parets de cafeteries i fleques, cartells i fullets informen els residents i visitants de la situació de l’animal.
El dia que vaig passar amb Panos Dendrinos, president de MOm, la Societat Hel·lènica per a l’Estudi i la Protecció de la Foca Monjo, quedarà gravat a la meva memòria per sempre. Vam sortir a comprovar les càmeres paranys a les coves on les foques descansen i donen a llum. Tot i que no s’esperava cap trobada aquell dia, cada minut estava ple de meravelles.
Nedem fins a la primera cova. Quan passo per la seva resclosa, la llum clara i blavosa s’esvaeix. És com entrar en un altre món. L’acústica canvia, fragments d’herba marina s’embolcallen al voltant de les meves cames i s’estavellen contra la petita platja interior on m’uneixo a Panos. En un racó de la paret de la cova, una càmera sembla funcionar amb normalitat.
Ens endinsem en una segona cova. I aquesta vegada, veig alguna cosa inusual als ulls de Panos. Sota aquest enorme arc de roca, caminem per les parets en gran secret. Ja no hi ha paraules, només mirades i gestos entre nosaltres. I el temps passa de manera diferent, al ritme de les lentes ones que penetren en aquesta cavitat misteriosa.
De sobte, sentim crits que trenquen el silenci des de les profunditats de la cova: una foca jove gemega feliçment. El meu cor fa un salt. Panos assenyala una platja fosca. «El cadell està jugant, la mare està dormint. Hem d’anar.» Tinc temps d’albirar una massa de 300 quilos dormint pesadament, bressolada pels moviments de l’escuma. Una màgia infinita té lloc dins meu. Marxem, tots amb somriures a la cara, contents d’aquesta trobada inesperada. Aquí, les poblacions de foques monjo mediterrànies s’estan recuperant, fruit d’una incansable tasca de protecció que ha durat més de 30 anys. Panos fins i tot em xiuxiueja que les foques comencen a abandonar de nou les coves per arribar a la llum i la seguretat de les platges, com ho van fer els seus avantpassats. La infinitat vivent també és present als cors de tota la tripulació a bord d’aquesta missió liderada per Monaco Explorations. Cada dia, gaudeixo observant i escoltant com les accions que es duen a terme in situ i la vida que ofereix el Mediterrani catalitzen en tots i cadascun la seva quota d’anècdotes diàries.
Aquí, l’infinit vivent fa vibrar les accions i els cors de les persones.
Jules Verne ja havia capturat aquesta profusió de vida als oceans i mars del nostre planeta blau a 20.000 llegües de viatge submarí. Però, des de l’època d’aquesta obra pionera tant en ficció com en la ictiologia que representa, les coses han canviat. On l’autor veia aigües intactes pels “dèspotes” humans, aigües on “el seu poder cessa, la seva influència s’esvaeix, el seu poder desapareix”, el 2025, els informes ens diuen que l’infinit vivent s’està morint.
Així doncs, aquí, a Alónnisos, vaig veure com els humans treballen per donar vida a la zona marina protegida més gran de la Mediterrània, i com les expedicions oceanogràfiques ajuden a difondre aquesta protecció localment. Protegir els nostres oceans, els nostres mars, és una missió integral: mediar amb els joves, conscienciar, conèixer humans i abordar qüestions socials i alimentàries. Protegir les espècies, anar al camp, dur a terme activitats científiques in situ. I va ser aquesta visió global la que més em va commoure quan vaig embarcar-me en aquesta part de la missió a Grècia. Estàvem tots junts. Junts, perquè l’infinit encara pugui viure!
Maria Treibert
Escriptor de divulgació científica, autor, videògraf
Youtube.com/laboiteacuriosites
