Crònica d’un exorcisme marítim
Últim dia de la missió, ambient relaxat, bosses fetes, granotes assecant-se al sol i somriures cansats però encantats.
Aquell va ser precisament el moment que van triar els periodistes de France 3 per arribar, curiosos i entusiastes. Volien saber-ho tot sobre el projecte EXOFISH-MED, els peixos exòtics, la ciència ciutadana… i jo, encantada de formar part d’aquesta meravellosa aventura, vaig pensar: perfecte, una última entrevista per acabar la missió amb estil!
Tot anava perfectament. Vaig explicar el protocol, les immersions, la biodiversitat, els riscos… i vaig afegir que algunes espècies exòtiques poden alterar profundament els ecosistemes mediterranis. Aleshores, el periodista em va demanar exemples, i aquí va començar el problema… Vaig començar a parlar del campió indiscutible del desastre ecològic a la Mediterrània oriental: el peix conill. Sense adonar-me’n, havia pronunciat la paraula prohibida. Sí. La paraula «peix conill». Amb calma. Naturalment. Com si no fos res.
Naturalment, com que havia causat tants danys als ecosistemes, vaig persistir i vaig repetir el “peix-conill” a cada pas. Tres vegades, quatre vegades, potser més… sense adonar-me que, per als mariners presents, cada repetició sonava com una campana funerària anunciant la maledicció.
En aquell moment, només pensava: “Ei, per què en Xavier, el nostre cap de missió, està movent els braços com un senyal d’angoixa darrere la càmera?”. Vaig dubtar entre “em fa un gran senyal d’ànim” i “intenta espantar una mosca que el molesta”… Així doncs, impertorbable, vaig continuar amb el meu discurs científic.
L’entrevista va acabar… i llavors en Xavier va saltar literalment de la seva caixa com un dimoni de la caixa. Va agafar el saler de la vora de la taula i, abans que jo tingués temps d’entendre què estava passant, em va abocar el contingut per sobre del cap, amb un aire tan solemne com el d’un druida llançant una maledicció.
Un silenci atordit. Uns quants grans de sal em van regalimar pel front. Aleshores, una riallada. Jo sobretot. Perquè en Xavier, normalment tan tranquil com un atleta olímpic, havia decidit clarament salvar el vaixell… amb generoses dosis de condiments.
Des de llavors, quan em trobo amb un saler, ja no penso en la sopa, sinó en el meu exorcisme amb flor de sal, un record que em fa somriure cada vegada i que immediatament em fa voler tornar a pujar a bord.
Virginie Raybaud
